En aquest episodi de Voy a la Psico parlem d’una confusió molt comuna: autocompassió i victimisme no són el mateix. La compassió no ens converteix en víctimes; ens permet acompanyar-nos amb respecte quan alguna cosa fa mal, sense quedar-nos-hi atrapades ni atrapats.
Explorem com, de vegades, el dolor ens pot portar a la indefensió apresa: sentir que no hi ha sortida, que “no depèn de mi”, i que la nostra història acaba definint-nos. I reivindiquem una cosa essencial: sí que hi ha possibilitat de canvi, sobretot quan canviem la manera com ens parlem per dins.
També desmuntem un mite clau: l’autocompassió no és autoindulgència. És una manera valenta d’estar amb el dolor sense evitar-lo, i alhora crear condicions internes per avançar. Compartim exemples molt concrets (com ara com tractaríem un infant que s’equivoca) per entendre per què la duresa ens bloqueja i l’amabilitat ens regula i ens posa en moviment.
A partir de l’enfocament de Kristin Neff, repassem els tres pilars de l’autocompassió: presència conscient del dolor (sense exagerar-lo ni evitar-lo), humanitat compartida (no estàs sola, no estàs sol) i amabilitat amb una mateixa o un mateix en lloc de judici i càstig. Tanquem amb una invitació a donar valor a la cura, a crear entorns més humans i a transformar la queixa en responsabilitat: què faig jo amb això, què depèn de mi, i com puc acompanyar-me d’una manera més nutritiva i potent.
