Sobre Calma de Ser

La meva única elecció a la selectivitat per a la carrera va ser Psicologia, així que ja pots intuir el que sempre m’ha fascinat.

Vaig néixer a Barcelona en una família on els llibres em van envoltar des de ben petita, i l’interès per entendre les persones, per què es comporten com es comporten, com lidiar amb allò que senten, és una cosa que sempre mou alguna cosa en mi.

Vaig estudiar Psicologia a Blanquerna (Ramon Llull), i a tercer vaig poder experimentar el que per a moltes a aquella edat és una aventura: anar d’Erasmus a Itàlia. I com la majoria de persones que conec que han fet un Erasmus, va ser un dels millors anys de la meva vida. Rialles, amics, abraçades, comiats… intensitat emocional en estat pur. Em va donar una llibertat que no havia aconseguit experimentar d’una altra manera. De ser qui era en aquell moment. De no portar etiquetes enganxades de tots els anys anteriors.

Després de continuar formant-me, com ens passa a moltes, em vaig sentir perduda, i me’n vaig anar a viatjar per Sud-amèrica durant 3 mesos a la motxillera. He tingut la sort d’haver pogut viatjar pel món des de petita i sento que aquesta part de mi va accentuar la meva curiositat, va esborrar d’un cop els prejudicis que la societat ens intenta inculcar, ja que de sobte, allò que pensava com a vàlid, es comença a qüestionar. Poc després, buscant el meu lloc al món, em vaig mudar a Londres. Primer amb l’objectiu de millorar el meu anglès, i vaig començar treballant de “nanny”, un dels aprenentatges potents amb què el meu ego va haver de lidiar. A Barcelona ja estava treballant com a psicòloga en un hospital, i m’havia acostumat a definir-me pel que feia, de manera que no exercir la psicologia va descol·locar per complet el meu ego.

Vaig decidir continuar formant-me, com no, i vaig començar un màster de 4 anys en psicoteràpia integrativa.

Sempre m’havia protegit en el llenguatge, podent explicar allò que em passava emocionalment amb paraules i conceptes. Tot i que tenia molt bon nivell d’anglès, no podia expressar-me com els meus col·legues nadius o que feia molts anys que vivien al Regne Unit, així que irremeiablement aquesta barrera em va portar a connectar amb aquella sensació de ser una nena envoltada d’adults “més grans”, “que en sabien més”. Aquest va ser un viatge directe a connectar amb la meva nena interior. Amb la seva vulnerabilitat i amb les seves limitacions.

Em va ajudar a connectar amb el meu cos, ja que la paraula no em servia, i a deixar-me donar suport per les meves companyes en aquella por. Els grups em van aportar el concepte d’humanitat compartida (que no sabia que tenia un nom en aquell moment): reconèixer que el que em passa a mi ens passa a totes.

Després de 7 anys, vaig sentir que el meu cicle a Londres arribava a la seva fi. Vaig tornar i el xoc cultural invers també va passar factura: tornar sent una persona diferent de la que se’n va anar, trobant-me amb persones que esperaven que continués sent el meu jo anterior.

Em vaig continuar formant en trauma, psicoteràpia centrada en la persona, etc., però el màster més poderós va arribar després: la maternitat. Sens dubte ha estat un abans i un després per a mi. Com si tot el treball previ fet s’accelerés de cop. Com si allò de què abans dubtava, de sobte, es tornés clar.

I amb tota aquesta història, soc la psicoterapeuta que tens aquí al davant. Amb les meves vulnerabilitats i les meves fortaleses. Donant-te la mà per acompanyar-te en el que necessitis.