Durant molt de temps, el discurs majoritari ens ha transmès que cos i ment són coses separades. Res més lluny de la realitat. El que pensem, sentim i vivim no passa al marge del cos: forma part d’una mateixa experiència.
Alhora, en moltes societats hi ha una tendència clara a controlar tot el que hi té a veure: les olors, les expressions, els desitjos, el cansament, els símptomes, la postura o el rendiment. Una cosa que observo una vegada i una altra, no només en la meva feina com a terapeuta, sinó també en la meva vida personal.
Amb els anys he anat construint una manera de fer teràpia i de moure’m en el dia a dia en què viure des del cos és una premissa essencial. Però fer-ho d’una manera concreta: amable, curiosa i respectuosa.
En resum: connectar amb el cos no vol dir analitzar cada sensació ni obligar-nos a sentir més. Vol dir recuperar una font d’informació que ens pot ajudar a reconèixer emocions, necessitats, límits i maneres habituals d’estar al món.
No tenim un cos, som un cos
D’entrada, crec que cal remarcar-ho: no tenim un cos com qui té una jaqueta, una eina que fa servir i després deixa de banda.
Som un cos.
Existim materialment a través d’ell. Respirem, ens movem, sentim plaer, por, cansament, tensió o alleujament. I la nostra història també influeix en com aprenem a habitar-lo.
Les experiències que vivim poden anar deixant empremta en la nostra manera de moure’ns, reaccionar i relacionar-nos amb les sensacions corporals. Després de períodes llargs d’estrès, per exemple, algunes persones descobreixen que mantenen molta tensió sense adonar-se’n; d’altres s’encongeixen davant de certes situacions o senten que necessiten mostrar-se especialment fermes per sentir-se segures.
Això no vol dir que puguem mirar una postura i conèixer automàticament la història d’algú. El cos no és un codi que es desxifra de manera mecànica. Però sí que ens pot oferir informació sobre com estem vivint una situació determinada.
El que és psicològic també s’expressa en el cos
Quan estem nerviosos, potser el cor s’accelera.
Quan sentim por, ens podem tensar.
Davant la tristesa pot aparèixer pesadesa, necessitat de recollir-nos o ganes de plorar.
I quan estem sostenint massa durant massa temps, pot aparèixer cansament.
La relació entre cos, emoció i pensament és constant i bidireccional. Per això, aprendre a observar les nostres sensacions ens pot ajudar a comprendre millor què ens està passant.
De vegades fem servir la paraula somatitzar per referir-nos a símptomes físics en què els factors psicològics o emocionals poden participar. Però és important no interpretar automàticament qualsevol dolor o malaltia com una cosa emocional: els símptomes físics també necessiten una valoració sanitària quan correspongui.
No es tracta de pensar que «tot és al nostre cap», sinó justament del contrari: comprendre que som un organisme complet i que la nostra experiència física i psicològica estan relacionades.
Viure des del cos també és ser al present
Una de les coses que més m’interessa del cos és que sempre està passant ara.
El pensament pot viatjar al passat o anticipar contínuament el futur. El cos, en canvi, ens ofereix informació sobre el que està passant en aquest moment.
Potser penso:
«No em puc enfadar a la feina».
«No puc plorar davant de ningú».
«He de poder amb això».
«No puc parar ara».
I, tanmateix, el meu cos pot estar mostrant tensió, esgotament, ganes d’allunyar-me o necessitat de respirar.
Escoltar-lo no vol dir fer automàticament tot el que sentim. Vol dir afegir aquesta informació a l’equació.
Quina emoció hi ha aquí? Què necessito? Estic cansat? Hi ha alguna cosa que m’incomoda? Vull acostar-me o allunyar-me? Necessito posar un límit?
De vegades vivim durant tant de temps des del que «hauríem» de fer que deixem de registrar el que necessitem.
El cos parla: postura, moviment i emoció
L’emoció té expressió corporal. Ho veiem a la cara, però també a la respiració, la veu, el moviment, la mirada o la manera d’ocupar l’espai.
Tots hem tingut alguna vegada la sensació que a algú «li passa alguna cosa» fins i tot abans que ens ho expliqui.
Aquesta sensibilitat cap al cos forma part de la nostra capacitat relacional.
També podem observar la nostra pròpia postura.
No per corregir-la de seguida, sinó per sentir curiositat.
Amagues el pit? Abaixes molt el cap? Mantens les espatlles tenses? Et fas petit en certes situacions? Notes que el teu cos canvia segons amb qui ets?
La nostra postura no és una fotografia fixa de la nostra personalitat, però observar com canvia segons el context ens pot donar informació interessant sobre com ens sentim.
I quan apareix consciència, apareix també una cosa molt important: la possibilitat de triar.
Quan pensem tant que deixem de sentir
Hi ha moments en què intentar entendre-ho tot es pot convertir en un bucle.
Pensem per què va passar.
Què hauríem d’haver dit.
Què vol dir.
Què farà l’altra persona.
Què hauríem de fer demà.
I continuem pensant.
De vegades, en aquests moments, dirigir durant uns instants l’atenció al cos ens pot ajudar a sortir del circuit mental i preguntar-nos una cosa més senzilla:
Què estic sentint ara?
Potser apareix pressió al pit, tensió a la mandíbula, calor, inquietud, ganes de plorar o cansament.
No necessàriament hem de fer desaparèixer aquesta sensació.
Podem començar simplement per reconèixer-la.
Ara bé, connectar amb el cos tampoc no vol dir que mirar cap endins sigui sempre la resposta. Hi ha persones que estan molt pendents de cada sensació corporal i aquesta atenció incrementa la seva ansietat. En aquests casos, pot ser més útil orientar temporalment l’atenció cap a l’entorn, moure’s, parlar amb algú o ampliar el focus.
Escoltar el cos també implica aprendre quan acostar-nos-hi i quan necessitem prendre una mica de distància.
El treball corporal en teràpia
Incorporar el cos en teràpia ens pot ajudar a observar aspectes de la nostra experiència que de vegades queden fora quan treballem únicament des de les paraules.
Com canvia la respiració en parlar d’alguna cosa.
Què passa quan volem posar un límit.
On apareix tensió.
Què fem corporalment quan sentim por, vergonya o enuig.
Què passa quan algú s’acosta emocionalment.
No es tracta de substituir el pensament pel cos. Tampoc d’interpretar cada sensació.
Es tracta d’integrar.
Pensament, emoció, cos, història i relacions formen part de la mateixa persona.
En alguns processos, aquesta mirada ajuda especialment quan algú diu:
«Sé perfectament per què em passa, però em continuo sentint igual».
Entendre és important. Però de vegades també necessitem experimentar noves maneres de respondre, de sentir-nos segurs, de posar límits o de relacionar-nos amb les nostres pròpies emocions.
Com reconnectar amb el cos en la vida quotidiana
No parlo únicament de fer esport. El moviment pot ser molt beneficiós, però connectar amb el cos és una cosa més àmplia que entrenar-lo o portar-lo cap al rendiment.
Parlo de començar a mirar-nos com a cossos vius, amb ritmes biològics, necessitats de moviment i quietud, moments d’energia i moments de cansament.
Algunes pràctiques senzilles poden ser:
- Quan notis malestar, pregunta’t: «On ho noto al cos?»
- En algun moment del dia, fes-te una pregunta que faig servir molt: «Com a cos, com estic?»
- Observa la teva postura sense intentar corregir-la de seguida.
- Detecta si estàs contenint la respiració, serrant la mandíbula o alçant les espatlles.
- Regala’t moments de moviment sense objectiu: ballar, caminar, estirar-te o simplement canviar de posició.
- Observa què passa corporalment quan dius «sí» a una cosa que en realitat no vols.
- I també dona’t permís per no analitzar cada senyal. Escoltar no vol dir vigilar.
L’objectiu no és convertir el cos en una nova tasca que cal fer correctament.
És precisament el contrari.
Viure des del cos, amb amabilitat
Per a mi, viure des del cos vol dir deixar de tractar-lo únicament com una cosa que ha d’obeir, rendir, mantenir-se jove, estar tranquil·la o no molestar.
Vol dir construir una relació més respectuosa amb ell.
Escoltar el cansament abans de convertir-lo automàticament en mandra.
Reconèixer l’enuig abans de jutjar-lo.
Notar quan necessitem espai.
Permetre’ns gaudir.
Observar quan estem tensos sense exigir-nos relaxar-nos de seguida.
El nostre cos no sempre té la resposta, però forma part de la conversa.
I potser aquest sigui el canvi fonamental:
deixar de relacionar-nos-hi com una cosa que hem de controlar i començar a relacionar-nos-hi com una part de nosaltres que mereix ser escoltada.
Al final, tot es resumeix en el títol:
viure des del cos.
