Es pot ser sensible i fort alhora?
Durant molt de temps hem après a col·locar aquestes dues qualitats en extrems oposats. Com si ser fort volgués dir aguantar, no necessitar gaire, controlar el que sentim i tirar endavant. I com si ser sensible volgués dir ser fràgil, prendre’s les coses massa a pit o no saber protegir-se.
Però l’experiència emocional és força més complexa.
Ens podem emocionar amb facilitat i saber posar límits. Podem sentir profundament i prendre decisions difícils. Podem necessitar suport en un moment concret i continuar sent persones capaces. Fins i tot ens podem sentir vulnerables i, alhora, estar sostenint una cosa molt important.
En resum: fortalesa i sensibilitat no són qualitats incompatibles. La veritable dificultat apareix quan creiem que per ser forts ens hem de desconnectar del que sentim, o quan interpretem la nostra sensibilitat com una prova de feblesa. Integrar-les totes dues implica poder sentir sense quedar definits únicament pel que sentim i protegir-nos sense haver d’endurir-nos.
Què vol dir ser sensible sense ser feble?
La sensibilitat té a veure amb la nostra capacitat per registrar el que passa dins i fora de nosaltres: emocions, matisos, canvis en els vincles o situacions que ens afecten especialment.
Però sentir una cosa amb intensitat no determina la nostra capacitat per afrontar-la. Podem plorar davant d’una situació dolorosa i continuar prenent decisions. Podem sentir por i actuar.
El problema és que moltes persones han après a associar l’expressió emocional amb manca de control.
«No ploris.»
«No n’hi ha per tant.»
«Has de ser fort.»
«No deixis que t’afecti.»
Missatges així ens poden ensenyar que estar bé vol dir sentir menys i portar-nos a vigilar les nostres emocions per no semblar massa sensibles.
Però protegir-nos de tot el que sentim també ens pot allunyar de les nostres necessitats, els nostres límits i el que de debò ens importa.
Quan la fortalesa es confon amb aguantar
També podem tenir una idea molt concreta de què vol dir ser fort: ser qui sempre pot, cuida, resol i continua funcionant encara que estigui esgotada.
Des de fora, aquesta manera d’estar pot semblar fortalesa. Però convé preguntar-nos què passa per dins.
Estic sostenint això perquè puc i vull, o perquè sento que no tinc dret a necessitar suport?
Hi ha moments en què ser fort implica resistir. Però en d’altres, la fortalesa és precisament a reconèixer que hem arribat al nostre límit: dir «no puc amb tot», demanar ajuda o admetre que una cosa ens ha afectat més del que esperàvem.
La fortalesa emocional no consisteix a no necessitar mai ningú. També inclou poder reconèixer la nostra vulnerabilitat sense sentir que per això perdem valor.
La maternitat pot canviar la nostra manera de sentir
La maternitat és un dels processos en què algunes dones descriuen canvis importants en la seva sensibilitat emocional. No passa igual en totes, però per a algunes convertir-se en mares suposa sentir-se més permeables a certes experiències.
Notícies que abans les podien afectar comencen a resultar-los difícils de suportar. El patiment d’altres infants es pot viure amb una intensitat nova. Apareixen pors que abans no hi eren o una consciència diferent de la fragilitat de la vida.
Això pot resultar desconcertant.
«Abans això no em passava.»
«Per què ara tot m’afecta tant?»
I de vegades apareix la preocupació d’haver-se tornat més feble.
Però un canvi en la nostra sensibilitat no ha de voler dir una pèrdua de fortalesa. Pot reflectir que certs temes han adquirit un altre significat emocional per a nosaltres.
La maternitat pot obrir experiències intenses d’amor, responsabilitat, por i vulnerabilitat. Reconèixer-les sense convertir-les automàticament en un defecte ens pot ajudar a viure aquesta etapa amb menys judici.
Ser sensible no vol dir sentir-ho tot com a propi
També és important distingir sensibilitat de sobrecàrrega.
Percebre molt, empatitzar o commoure’ns no vol dir que ens hàgim de fer responsables de tot el que passa al nostre voltant.
De vegades costa separar «això m’afecta» de «ho he de solucionar».
Podem captar el malestar d’algú sense rescatar-lo, preocupar-nos per una persona i posar un límit, o sentir compassió i protegir la nostra energia.
La sensibilitat també necessita fronteres.
De fet, aprendre a reconèixer què ens pertany i què pertany a l’altre ens pot permetre conservar aquesta sensibilitat sense acabar constantment desbordats.
La vulnerabilitat no és exposar-se sense límits
Parlar de vulnerabilitat s’ha tornat força habitual, però de vegades la podem confondre amb haver-ho d’explicar tot o mostrar-nos emocionalment disponibles en qualsevol context.
No és això.
Ser vulnerables també implica tenir capacitat d’elecció.
Podem decidir amb qui compartim una cosa delicada, què reservem per a nosaltres i quan una relació ofereix prou seguretat per mostrar certes parts.
La vulnerabilitat no consisteix a quedar-nos sense protecció, sinó a poder mostrar-nos amb honestedat quan triem fer-ho.
I això requereix, precisament, una certa fortalesa.
Per què ens costa integrar aquestes dues parts?
Sovint no rebutgem la nostra sensibilitat perquè sí.
Potser en algun moment vam aprendre que mostrar emoció tenia conseqüències.
Ens ridiculitzaven.
Ens deien que exageràvem.
No hi havia espai per a les nostres necessitats.
O ens vam haver de fer responsables massa aviat i vam descobrir que funcionar era més segur que sentir.
En altres casos, hem crescut amb ideals d’autosuficiència: poder amb tot, no molestar i tirar endavant. Llavors es pot formar una divisió interna.
Una part sent.
Una altra diu: «No hauries de sentir això.»
Una part necessita ajuda.
Una altra respon: «Hauries de poder sola.»
Una part està cansada.
Una altra exigeix continuar.
El malestar no ve únicament de l’emoció inicial. També apareix en la lluita contra ella.
La sensibilitat pot ser informació
Les emocions no són ordres, però sí que poden contenir informació.
La tristesa ens pot assenyalar una pèrdua; la ràbia, que alguna cosa important ha estat traspassada; i la por, que percebem amenaça o incertesa.
L’emoció no sempre ens diu exactament què fer, i la nostra interpretació també està influïda per la nostra història. Però ignorar-la sistemàticament ens pot fer perdre informació valuosa sobre el que necessitem.
Ser sensibles a la nostra experiència ens pot ajudar a preguntar-nos:
Què m’està passant?
Què necessito?
Hi ha alguna cosa que hagi de protegir?
Necessito actuar o simplement permetre’m sentir això durant una estona?
Fortalesa no vol dir silenciar aquestes preguntes. Pot voler dir poder escoltar-les sense que tota la nostra vida quedi dirigida per l’emoció del moment.
Podem posar límits sense endurir-nos
De vegades creiem que per protegir-nos ens hem de tornar més freds.
No implicar-nos tant.
No confiar.
No mostrar massa.
Però hi ha una altra possibilitat: aprendre a posar límits mantenint la nostra capacitat de sentir.
«Entenc que estiguis enfadat, però no vull que em parlis així.»
«T’estimo, però avui no em puc fer càrrec d’això.»
«Això m’importa i, precisament per això, necessito dir-te que m’ha fet mal.»
«Necessito retirar-me una estona per poder tornar a aquesta conversa d’una altra manera.»
Un límit no elimina la sensibilitat. La protegeix.
I ens permet romandre en relació sense haver de triar entre desconnectar-nos de nosaltres mateixos o absorbir-ho tot.
La força també pot ser flexible
Potser hem imaginat la fortalesa com una cosa rígida: resistir sense doblegar-nos.
Però hi ha una altra imatge possible.
Un arbre pot suportar el vent no només perquè sigui sòlid, sinó també perquè té una certa flexibilitat.
Amb nosaltres pot passar una cosa semblant.
Adaptar-nos, demanar suport, canviar d’estratègia o reconèixer que una cosa ens ha afectat no ens fa menys forts. De vegades és el que ens permet recuperar-nos.
La rigidesa ens pot ajudar durant una emergència. Però si es converteix en la nostra única manera d’afrontar la vida, pot acabar deixant-nos poc espai per descansar, connectar i deixar-nos cuidar.
No cal que converteixis la teva sensibilitat en un superpoder
També convé evitar l’extrem contrari.
Si durant anys ens han dit que ser sensibles és dolent, pot resultar temptador respondre que la sensibilitat és sempre un do, un avantatge o una mena de capacitat especial.
No cal idealitzar-la per respectar-la.
Hi ha moments en què sentir intensament és valuós i d’altres en què resulta esgotador. Ens pot ajudar a connectar i també requerir regulació.
No es tracta de convertir cada característica nostra en una fortalesa extraordinària.
Es tracta de poder dir:
«Això forma part de mi i vull aprendre a relacionar-m’hi sense avergonyir-me.»
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
En teràpia apareixen moltes vegades persones que han après a viure identificades amb un d’aquests extrems.
Persones que sostenen moltíssim, però els costa reconèixer que necessiten ajuda.
O persones que senten intensament i han après a pensar que hi ha alguna cosa defectuosa en elles per fer-ho.
Podem explorar com es va construir aquesta idea de fortalesa, quin lloc ha tingut la sensibilitat en la teva història i què passa quan et permets mostrar necessitats, demanar suport o posar un límit.
L’objectiu no és fer-te més dura ni aconseguir que tot t’afecti menys.
Tampoc que estiguis permanentment connectada amb cada emoció.
Es tracta d’ampliar opcions: poder sentir i actuar, acostar-te i protegir-te, sostenir i deixar-te sostenir.
Ser fort no vol dir deixar de sentir
Potser la pregunta no és si som forts o sensibles.
Potser és quant espai podem donar a totes dues parts sense obligar-nos a triar.
Podem travessar un moment difícil i plorar.
Podem sentir por i tirar endavant.
Podem necessitar algú i conservar la nostra autonomia.
Ens podem commoure profundament i continuar tenint límits.
I podem descobrir que la nostra fortalesa no és a deixar de sentir, sinó a ser capaços de romandre a prop de nosaltres mateixos també quan el que sentim ens fa vulnerables.
No ens hem d’endurir per demostrar que podem.
De vegades, la força també és a poder dir:
«Això m’afecta. I tot i així, puc estar amb mi mentre ho travesso.»
