En la nostra vida quotidiana hi ha una pràctica tan comuna que moltes vegades passa desapercebuda: el costum d’opinar sobre els altres sense que ningú ho hagi demanat.
Pot venir d’una mare, una sogra, una amiga, una companya de feina o fins i tot d’una persona desconeguda. Sovint, qui fa el comentari creu que està ajudant. Però la intenció no sempre coincideix amb l’impacte.
Durant molt de temps, jo també vaig normalitzar aquest tipus de comentaris. No sabia exactament per què m’incomodaven, però alguna cosa no encaixava. Més tard vaig entendre que, darrere d’algunes frases aparentment innocents, hi pot haver una invasió d’un espai que no hem ofert: el nostre cos, les nostres decisions, la nostra manera de viure o de sentir.
En resum: no tota opinió és un atac, però tampoc tota opinió necessita ser dita. Abans de comentar sobre una altra persona, convé preguntar-nos si ens ha demanat la nostra mirada, si aquell comentari aporta alguna cosa i si estem respectant la seva autonomia. I quan som qui rep una opinió no sol·licitada, també podem aprendre a posar límits sense haver de justificar-nos.
Quan el cos es converteix en tema de conversa
Frases com «com t’has engreixat», «et veig més prima, que bé» o «aquesta roba t’afavoreix molt més» continuen molt presents en la nostra cultura.
Algunes es diuen fins i tot com a compliments.
Però què sabem realment de la història que hi ha darrere d’aquell cos?
Potser una persona s’ha aprimat per una malaltia, per ansietat, per un dol o perquè està travessant un moment difícil. Potser ha augmentat de pes durant un procés de recuperació, per medicació, per canvis hormonals o simplement perquè el seu cos ha canviat.
No ho sabem.
I aquí hi ha precisament el problema: opinar sobre el cos aliè sol implicar moltes suposicions.
A més, quan felicitem sistemàticament certs canvis físics, també transmetem una idea sobre quins cossos considerem millors, més desitjables o més vàlids.
Potser la nostra intenció és bona. Però l’impacte pot ser un altre.
No és només el cos
També opinem sobre com algú es vesteix, com educa els seus fills, què hauria de fer amb la seva parella, quant treballa, com gestiona les seves emocions o fins i tot sobre quant triga a superar una pèrdua.
«Jo al teu lloc no ho permetria.»
«Hauries de sortir més.»
«T’ho prens tot massa a pit.»
«Amb aquesta roba estaries molt millor.»
«Jo que tu ja hauria passat pàgina.»
De vegades diem aquestes frases com si la nostra manera d’entendre el món fos la mesura amb què s’haurien d’organitzar les vides dels altres.
Però cada persona té la seva història, els seus recursos, els seus límits, els seus valors i les seves circumstàncies.
Donar una opinió no sol·licitada es pot convertir, sense que ens n’adonem, en una manera de col·locar-nos per sobre: jo sé el que et convé encara que tu no m’ho hagis preguntat.
Per què opinem tant sobre els altres?
No sempre hi ha mala intenció.
Moltes vegades opinem perquè així hem après a relacionar-nos.
Venim de famílies i entorns on comentar cossos, decisions i conductes era habitual. Hem crescut sentint comparacions i recomanacions constants, i les podem reproduir automàticament.
Altres vegades opinem perquè ens costa tolerar que algú faci les coses d’una manera diferent de la nostra.
També ho podem fer per ansietat.
Veiem algú prendre una decisió que no comprenem i ens tranquil·litza dir-li què faríem nosaltres. Sentim que així recuperem un cert control.
I, de vegades, una opinió sobre una altra persona parla més de qui l’emet que de qui la rep.
El que jutgem, el que ens incomoda o allò que volem corregir també ens pot posar en contacte amb les nostres pròpies creences i temors.
Això no vol dir que no puguem compartir mai la nostra mirada.
Vol dir que potser val la pena preguntar-nos des d’on l’estem oferint.
Donar una opinió no és el mateix que cuidar
De vegades confonem cura amb consell.
Quan algú ens explica una cosa difícil, podem sentir la necessitat immediata de donar-li una solució.
«Fes això.»
«Deixa’l.»
«No hi pensis més.»
«Jo hi parlaria.»
Però potser aquella persona no necessita una estratègia.
Potser necessita ser escoltada.
Una pregunta senzilla pot canviar molt la conversa:
«Vols que t’escolti o vols saber què penso?»
Demanar permís reconeix una cosa molt important: l’altra persona continua tenint capacitat per decidir què necessita de nosaltres.
La cura no consisteix sempre a intervenir.
De vegades cuidar és estar disponibles sense apropiar-nos de l’experiència de l’altre.
La diferència entre una opinió i un límit
Aquí convé distingir dues coses.
Posar un límit no vol dir que mai no puguem dir a una altra persona com ens afecta la seva conducta.
Si alguna cosa passa dins d’una relació i té conseqüències per a nosaltres, podem necessitar parlar-ne.
«No vull que em parlis així.»
«Això que ha passat m’ha fet mal.»
«Si arribes tard, necessito que m’avisis.»
Això no és el mateix que dir:
«Hauries de vestir d’una altra manera.»
«Hauries d’aprimar-te.»
«No t’hauries de sentir així.»
En el primer cas estem parlant de la nostra experiència i d’allò que necessitem per cuidar-nos dins d’una relació.
En el segon estem avaluant com hauria de ser l’altre.
No sempre hi haurà una frontera perfecta, però fer-nos aquesta pregunta pot ajudar:
Estic explicant com m’afecta una cosa o estic dient a una altra persona com hauria de viure?
Per què fan tant de mal algunes opinions?
Hi ha comentaris que ens poden semblar insignificants i, tanmateix, quedar-se amb nosaltres durant hores o dies.
Per què?
Perquè no rebem les paraules en el buit.
Una opinió pot tocar una inseguretat antiga, una ferida, un dubte que ja hi era o una part de nosaltres que tem profundament no ser acceptada.
Un comentari sobre el nostre cos pot activar anys de vergonya.
Una crítica sobre la nostra manera de criar pot tocar la por de no fer-ho prou bé.
Una frase aparentment petita pot fer mal no només pel que s’ha dit, sinó per tot el que representa per a nosaltres.
Això no vol dir que siguem «massa sensibles».
Vol dir que la nostra història participa en la manera com rebem certes paraules.
I conèixer-ho també ens ajuda a decidir què hem de fer amb elles.
Què puc fer quan algú opina sobre mi sense que li ho hagi demanat?
No sempre cal entrar en una discussió.
De vegades n’hi ha prou amb no justificar la nostra decisió.
«Gràcies, però no necessito consell sobre això.»
«Prefereixo que no fem comentaris sobre el meu cos.»
«Entenc que tu ho faries diferent.»
«No t’he demanat opinió sobre aquest tema.»
«Quan vulgui saber què penses, t’ho preguntaré.»
Es pot sentir incòmode al principi, especialment si hem après a ser amables, agradables o complaents.
Però posar un límit no ha de ser agressiu.
Tampoc no hem de convèncer l’altra persona que el nostre límit és raonable.
El podem expressar amb respecte i deixar que existeixi.
No cal que expliquis totes les teves decisions
Una de les trampes més habituals apareix just després de posar el límit.
«Prefereixo no parlar del meu pes perquè…»
«No ho vull fer així perquè…»
«No hi aniré perquè…»
I acabem construint una defensa completa per demostrar que la nostra decisió és vàlida.
De vegades explicar pot ser útil, especialment en vincles importants.
Però altres vegades explicar massa neix de la sensació que necessitem permís.
No sempre hem d’aconseguir que els altres comprenguin les nostres decisions per poder mantenir-les.
Un límit també pot acabar en un punt.
Abans d’opinar, una petita pausa
Podem revisar aquesta tendència també quan som nosaltres qui farem el comentari.
Abans de parlar, potser ens podem preguntar:
M’han demanat la meva opinió?
Això ajuda?
Cal dir-ho?
Estic cuidant o estic intentant corregir?
Com em sentiria jo si algú fes aquest comentari sobre mi?
No es tracta de viure amb por de dir qualsevol cosa.
Es tracta de desenvolupar una mica més de consciència sobre l’efecte que poden tenir les nostres paraules.
Perquè l’empatia no consisteix únicament a tenir bones intencions.
També implica interessar-nos per com pot rebre l’altre allò que diem.
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
De vegades el problema no és només que algú opini massa.
El malestar apareix perquè ens costa moltíssim respondre.
Ens quedem callades.
Ens enfadem després.
Ens justifiquem.
O continuem pensant durant hores en un comentari que potser hauríem volgut frenar en el moment.
En teràpia podem explorar què fa tan difícil posar aquests límits, què passa quan sentim que algú ens jutja i per què certes opinions tenen tant de pes sobre la nostra pròpia percepció.
No es tracta d’aprendre que res no ens afecti.
Es tracta de poder escoltar els altres sense perdre la nostra pròpia veu.
Opinar menys i comprendre més
No crec que hàgim de deixar de compartir les nostres opinions.
Les converses, els desacords i les mirades diferents també enriqueixen els nostres vincles.
Però potser podem deixar de donar per fet que tot el que pensem sobre una altra persona necessita ser expressat.
De vegades podem preguntar.
De vegades podem escoltar.
De vegades ens podem quedar amb la nostra opinió.
I quan som qui rep un comentari que no hem demanat, podem recordar una cosa important:
que algú tingui una opinió sobre nosaltres no vol dir que aquesta opinió s’hagi de convertir en la nostra veritat.
Potser si parlem una mica menys per corregir i escoltem una mica més per comprendre, podrem construir relacions més respectuoses, lliures i autèntiques.
I, com vaig escriure al final d’aquest article quan el vaig publicar per primera vegada: això és només la meva opinió.
