«Tinc por d’explicar al meu fill la mort de la seva àvia.»
És una frase que sentim moltes vegades.
Parlar de la mort amb un infant pot ser una de les experiències més delicades de la criança. Als adults també ens confronta amb el dolor, la por i la incertesa, i sovint hem de trobar paraules per a ells mentre nosaltres mateixos estem travessant una pèrdua.
És comprensible que apareguin dubtes:
L’hi dic directament?
Ho pot entendre?
I si li faig més mal?
Què responc si em pregunta on és ara?
Moltes vegades, amb la intenció de protegir, evitem la conversa o busquem expressions més suaus. Tanmateix, els infants necessiten informació que puguin comprendre i adults disponibles per acompanyar el que aquesta informació desperta.
En resum: per explicar una mort a un infant sol ser més útil fer servir paraules senzilles, concretes i veritables que recórrer a eufemismes. No necessitem donar-li tota la informació de cop ni tenir resposta per a tot. Podem explicar-li el que sabem, adaptar-ho a la seva edat i deixar espai perquè pregunti, senti i torni sobre el tema quan ho necessiti.
Per què és important parlar de la mort amb els infants?
Vivim en una societat en què la mort sovint se silencia.
No sabem què dir.
Intentem que els infants no ens vegin plorar.
Evitem que sentin converses difícils.
De vegades els apartem dels rituals de comiat pensant que així patiran menys.
Però els infants solen percebre que està passant alguna cosa important.
Noten que la mare està trista.
Que hi ha persones que entren i surten de casa.
Que algú que abans hi era ja no apareix.
Que es parla en veu baixa.
Si ningú no els explica el que passa, poden intentar omplir els buits amb les seves pròpies idees.
I aquestes explicacions poden ser més confuses o angoixants que una realitat explicada amb cura.
Com explicar a un infant que algú ha mort
Fes servir les paraules «mort» i «morir»
Pot resultar dur pronunciar-les, especialment quan estem afectats emocionalment.
Però expressions com:
«Se n’ha anat.»
«Ens ha deixat.»
«Està adormit.»
«L’hem perdut.»
poden resultar confuses per a un infant petit.
Si algú «se n’ha anat», potser pot tornar.
Si algú «s’ha adormit», dormir pot començar a fer por.
Si l’hem «perdut», potser el podem trobar.
És preferible fer servir frases concretes:
«L’àvia ha mort.»
I després explicar què vol dir:
«El seu cos ha deixat de funcionar. Ja no respira, no menja ni sent dolor, i no tornarà.»
No necessitem dir gaire més d’entrada.
Podem esperar.
Observar què pregunta.
I continuar des d’aquí.
Dona la informació a poc a poc
Una conversa sobre la mort no sol passar una sola vegada.
Els infants poden tornar a preguntar el mateix hores, dies o fins i tot mesos després.
No necessàriament perquè no hagin sentit la resposta.
Van comprenent la mort progressivament i poden necessitar revisitar la informació des d’un nou moment emocional o evolutiu.
Podem respondre de manera breu i esperar que sigui el mateix infant qui marqui quant necessita saber.
No passa res si no saps respondre
Els adults podem sentir que hem de tenir una explicació per a tot.
Però algunes preguntes no tenen una resposta senzilla:
«Per què havia de morir?»
«Què passa després de morir?»
«Per què li va passar a ella?»
Podem dir:
«No ho sé.»
I afegir:
«Però en podem parlar.»
Acompanyar no vol dir tenir totes les respostes.
Vol dir poder romandre a prop quan apareix la pregunta.
Què dir quan pregunta on és la persona que ha mort?
Aquí és important diferenciar el que sabem del que creiem.
Podem explicar com un fet:
«El seu cos ha deixat de funcionar i no tornarà a viure.»
Després, si la família té creences religioses o espirituals, les podem incorporar com a tals:
«A la nostra família creiem que…»
«Hi ha persones que creuen que…»
«Altres persones pensen d’una altra manera.»
Així evitem presentar una creença com una certesa i, al mateix temps, donem espai als valors familiars.
També podem permetre que el mateix infant vagi construint les seves preguntes i la seva manera d’entendre el que passa.
Acompanyar les seves emocions sense dir-li com s’hauria de sentir
Després de rebre la notícia, un infant pot plorar.
O pot no fer-ho.
Pot quedar-se en silenci.
Preguntar alguna cosa aparentment pràctica.
Voler anar-se’n a jugar.
Enfadar-se.
O canviar immediatament de tema.
Totes aquestes respostes poden aparèixer.
No necessitem aconseguir una determinada reacció per saber que ho ha comprès.
Podem dir:
«Pots sentir-te trist, enfadat, confús o no saber què sents encara.»
I també:
«Si em vols preguntar alguna cosa ara o més endavant, pots fer-ho.»
Una de les coses més importants és que sàpiga que el tema no està prohibit.
Un cas real: com vaig acompanyar en Carlos
Fa uns anys vaig acompanyar un nen de vuit anys —li direm Carlos— després de la mort del seu oncle.
Aquest fragment ens pot ajudar a veure com es pot desenvolupar una conversa d’aquest tipus:
—Laura, què li ha passat al meu oncle Juan?
—Carlos, el teu oncle Juan estava molt malalt. Ahir va morir.
—Què vol dir que va morir?
—Que el seu cos va deixar de funcionar. Ja no respira, no sent dolor i no tornarà a viure. Però tu pots continuar estimant-lo i recordant-lo perquè ha estat molt important per a tu.
—On és ara?
—El seu cos és al tanatori. És un lloc on la família i les persones que l’estimaven poden anar a acomiadar-se.
—I després què passa?
—Hi haurà una cerimònia i després el seu cos serà enterrat. Si hi vols anar, abans et podem explicar exactament què veuràs i estar amb tu tota l’estona.
—I on és ell?
—Aquesta és una pregunta molt important. Sabem què passa amb el seu cos. Sobre què passa després de morir hi ha diferents creences. Hi ha persones que creuen en el cel, d’altres creuen coses diferents. Podem parlar del que nosaltres creiem i tu també et pots anar fent les teves pròpies preguntes.
—I tornarà?
—No. Quan una persona mor no torna. Sé que és molt trist. I encara que no torni, podem parlar d’ell, recordar coses que vau fer junts i continuar estimant-lo.
No hi ha un guió perfecte.
L’important és que la conversa pugui combinar veritat, claredat i acompanyament emocional.
Ha d’anar un infant al tanatori o a l’enterrament?
Amb la intenció de protegir-los, de vegades excloem automàticament els infants dels rituals de comiat.
Però no hi ha cap norma que digui que un infant no hi pugui assistir.
L’important és que sàpiga prèviament què passarà i hi pugui participar d’una manera acompanyada.
Li podem explicar:
- qui hi serà;
- que hi haurà persones plorant;
- si hi haurà un taüt;
- si veurà o no el cos;
- què passarà durant la cerimònia;
- quant de temps aproximadament hi seran;
- i que podrà sortir amb un adult si necessita descansar.
També li podem preguntar si hi vol assistir.
Però perquè aquesta elecció sigui realment seva, necessita entendre prèviament què vol dir anar-hi.
Si decideix no participar-hi, li podem oferir altres maneres d’acomiadar-se: fer un dibuix, escriure una carta, escollir una fotografia, portar una flor o crear un petit ritual familiar.
Mostrar les nostres emocions també forma part de l’explicació
No necessitem fingir que estem bé perquè els nostres fills estiguin bé.
Ens poden veure plorar.
Podem dir:
«Estic trista perquè trobo molt a faltar l’àvia.»
Això els mostra que sentir tristesa quan mor algú estimat és una resposta humana.
L’important és que no sentin que s’han de fer càrrec de nosaltres.
Podem afegir:
«Encara que estigui trista, puc cuidar-me i hi ha altres adults que m’ajuden.»
D’aquesta manera els permetem veure la nostra emoció sense convertir-los en responsables de sostenir-la.
Després d’explicar-l’hi comença una altra part: el dol
Comunicar la mort només és el començament.
Després poden aparèixer preguntes, tristesa, ràbia, culpa, canvis en el joc, més necessitat d’estar a prop dels adults o moments en què aparentment sembla que no passa res.
La manera com un infant viu una pèrdua canvia molt segons la seva edat, el seu vincle amb la persona morta i el seu moment evolutiu.
Per això, si ja has tingut aquesta conversa i ara et preguntes com acompanyar-lo en els dies i mesos posteriors, pots continuar amb el nostre article:
El dol en infants: com acompanyar-los en la pèrdua.
Allà aprofundim precisament en com es pot manifestar el dol a diferents edats i quan pot ser convenient buscar ajuda professional.
Ensenyar a viure també és ensenyar a acomiadar-se
Parlar de la mort amb un infant no vol dir treure-li el dolor.
Tampoc no hem de trobar una frase que faci que tot deixi de fer mal.
Podem fer una cosa diferent:
no deixar-lo sol davant d’allò que no comprèn.
Anomenar el que ha passat.
Respondre amb honestedat.
Acceptar les seves preguntes.
Permetre les seves emocions.
Recordar junts.
I estar disponibles quan necessiti tornar a parlar.
Perquè no podem protegir els nostres fills de totes les pèrdues que trobaran al llarg de la seva vida.
Però sí que els podem ensenyar que, fins i tot quan passa alguna cosa dolorosa, hi ha adults que poden mirar aquest dolor amb ells i acompanyar-los mentre el travessen.
