Trenca amb la pressió del “Cos Perfecte”
Quantes experiències m’he perdut per no sentir que tinc el cos perfecte? Quantes vegades he posat el meu benestar en segon pla per intentar complir amb un ideal estètic? Quantes vegades he dit que no em venia de gust, quan en realitat sí que hi volia anar, només per no mostrar el meu cos?
Estimar-te no vol dir esclavitzar-te.
Si aquestes preguntes ressonen en tu, queda’t un moment amb mi.
Vivim en una societat exigent amb els cossos. La pressió estètica afecta moltes persones, però avui vull adreçar-me especialment a nosaltres, les dones: a les que alguna vegada hem sentit que el nostre cos estava sent observat, avaluat o comparat amb una mesura invisible del que suposadament hauria de ser.
Ens diuen que ens hem de cuidar i que la salut és el primer, però, al mateix temps, rebem un altre missatge molt més silenciós: no t’oblidis de les teves formes.
I quan parlem de formes, no parlem de maneres o educació. Aquest mandat també va acompanyar moltes de les nostres avantpassades. Avui, a més, l’exigència es posa sobre el cos: com s’hauria de veure, quant hauria de pesar i quines parts hauríem d’amagar o transformar.
En resum: acceptar el teu cos no vol dir que t’hagi d’agradar cada centímetre cada dia. Vol dir que la teva aparença deixi de decidir quant vals, què pots fer, què et permets gaudir o quant dret tens a ocupar espai. L’objectiu no és passar d’odiar el teu cos a adorar-lo d’un dia per l’altre, sinó construir-hi una relació menys castigadora i més respectuosa.
Què vol dir tenir un “cos vàlid”?
Potser una de les primeres preguntes sigui precisament aquesta: qui va decidir quins cossos són vàlids?
Sovint parlem del “cos perfecte” com si existís una referència objectiva. Però els ideals estètics canvien amb les èpoques i les cultures.
Tenir un cos vàlid no vol dir sotmetre’s constantment a restriccions per intentar modificar-lo.
No vol dir passar el dia negociant amb el menjar.
No vol dir viure pendent de la bàscula, del mirall o de si una fotografia mostra l’angle que considerem adequat.
I tampoc no vol dir haver de sentir-nos sempre segures amb la nostra aparença.
El teu cos ja és un cos vàlid perquè és el cos des del qual estàs vivint la teva vida.
La dificultat apareix quan el nostre valor queda massa lligat a com creiem que ens veuen.
Quan la inseguretat estètica comença a reduir la teva vida
La inseguretat corporal no sempre apareix com un pensament explícit de “no m’agrada el meu cos”.
De vegades s’esmuny en les decisions quotidianes.
No anar a la platja.
Evitar una piscina.
No comprar una peça de roba que ens agrada perquè pensem que “no tenim cos per a ella”.
Buscar sempre posar-nos al darrere a les fotografies.
Cancel·lar un pla perquè sentim que res no ens queda bé.
Evitar la intimitat perquè ens preocupa més com es veurà el nostre cos que el que estem sentint.
Podem intentar canviar el nostre cos per sentir-nos més lliures i acabar fent la nostra vida cada vegada més petita.
Per això una pregunta important no és únicament “m’agrada el meu cos?”, sinó:
“Quant d’espai està ocupant la preocupació pel meu cos a la meva vida?”
La pressió estètica no neix només dins teu
Quan una dona sent inseguretat corporal és fàcil convertir-la en un problema exclusivament individual: “tinc baixa autoestima”, “soc massa insegura”, “m’hauria d’estimar més”.
Però la nostra mirada cap al cos també es construeix socialment.
Creixem veient quins cossos reben aprovació i quins són criticats. Sentim comentaris sobre el pes des de petites i aprenem quines parts del cos suposadament cal amagar. També veiem missatges que relacionen primesa, bellesa, disciplina, salut i èxit com si fossin el mateix.
Per això, treballar la imatge corporal no consisteix únicament a repetir frases positives davant del mirall.
També implica començar a reconèixer quins missatges hem interioritzat i decidir quins volem continuar sostenint.
Cuidar-te o intentar corregir-te constantment?
Hi ha una diferència important entre cuidar el cos i viure intentant corregir-lo.
La cura pot incloure alimentació, descans, moviment, revisions mèdiques, plaer, límits i atenció a les nostres necessitats.
La correcció constant parteix d’un altre lloc:
“Quan m’aprimi estaré bé.”
“Quan elimini aquesta part del meu cos em podré posar allò.”
“Quan aconsegueixi controlar-me, aleshores em podré sentir orgullosa.”
El problema és que el punt d’arribada es pot moure una vegada i una altra.
Per això convé preguntar-nos:
“Estic fent això perquè em cuida o perquè necessito sentir que el meu cos mereix ser acceptat?”
La mateixa conducta pot tenir significats molt diferents.
Dietes, prohibicions i culpa
Quan la relació amb el menjar s’organitza des de regles rígides, és fàcil començar a dividir els aliments en categories morals: bons i dolents, permesos i prohibits, nets i “pecaminosos”.
I aleshores menjar deixa de ser només menjar: es pot convertir en una prova sobre qui som.
“He estat bona.”
“Avui m’he portat fatal.”
“Demà ho compenso.”
Aquesta lògica pot afavorir cicles de restricció, pèrdua de control, culpa i nous intents de control. Com més rígida es torna la relació amb el menjar, més espai mental pot arribar a ocupar.
Per això resulta important revisar no només què mengem, sinó també des d’on estem prenent aquestes decisions.
L’alimentació no s’hauria de convertir en un examen diari sobre el nostre valor personal.
Perquè cuidar-te no és sinònim de castigar-te.
I si no aconsegueixo estimar el meu cos?
Aquí em vull aturar en una cosa important.
De vegades el missatge de “estima el teu cos” es converteix en una altra exigència. Potser fa anys que el critiques i ara sembla que també t’has de mirar al mirall i sentir-te meravellosa. No funciona així.
Hi pot haver dies en què no t’agradi el que veus.
Hi pot haver parts del teu cos que et costi acceptar.
I això no vol dir que estiguis fent malament el procés.
Entre odiar el cos i estimar-lo hi ha un territori enorme.
Podem començar per deixar d’atacar-lo.
Per parlar-ne amb menys menyspreu.
Per vestir-lo sense esperar que canviï.
Per permetre-li participar en plans que abans evitàvem.
Per preguntar-nos què necessita, a més de com es veu.
De vegades l’objectiu més realista no és estimar cada part del nostre cos, sinó aconseguir que la nostra vida deixi de girar al voltant de canviar-lo.
El teu cos no és només una imatge
Quan la inseguretat estètica ocupa molt d’espai, podem acabar observant el cos gairebé exclusivament des de fora.
Com es veu?
Com em queda?
Què pensarà algú que em miri?
Però el cos és molt més que una imatge.
És també sensació, moviment, descans, desig, cansament, força, gana, plaer, dolor, contacte i presència.
Recuperar una relació més amable amb ell pot implicar passar de “com es veu el meu cos?” a preguntar-nos:
“Com estic al meu cos?”
“Què necessito?”
“Què em fa sentir bé?”
“Què estic deixant de fer per por de ser vista?”
Més enllà de la bàscula: revisar el que hem après
Podem preguntar-nos què significa per a nosaltres la primesa.
Què hi associem?
Control? Èxit? Desitjabilitat? Disciplina? Salut?
I també què hem après a associar a la grassor.
Moltes d’aquestes idees les hem sentit i repetit durant anys. Revisar-les no vol dir que desapareguin immediatament, sinó començar a crear espai entre el missatge après i la nostra pròpia mirada.
Potser aquí ens podem preguntar:
“Vull continuar mesurant el meu valor amb aquest criteri?”
Quan pot ser important demanar ajuda?
La preocupació pel cos mereix una atenció especial quan comença a condicionar de manera important la nostra alimentació, vida social, intimitat, exercici, estat d’ànim o la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixes.
També quan apareixen restriccions molt rígides, episodis de pèrdua de control amb el menjar, conductes compensatòries, por intensa d’augmentar de pes o una preocupació corporal que ocupa gran part del dia.
En aquests casos, no es tracta simplement de “tenir més força de voluntat” o aprendre a estimar-se.
Pot caldre un acompanyament professional especialitzat que tingui en compte tant la relació amb el cos i el menjar com el benestar psicològic i físic.
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
Treballar la relació amb el cos no consisteix a dir-te com t’hauries de veure ni a imposar-te una nova llista de regles.
Pot implicar comprendre d’on ve aquesta mirada tan exigent, quins missatges has interioritzat, quin paper hi té el control, com et relaciones amb el menjar i quanta part de la teva vida estàs deixant en pausa fins a tenir el cos que creus que hauries de tenir.
També pot voler dir recuperar senyals propis: gana, sacietat, plaer, cansament, límits i necessitats, sempre tenint en compte que quan hi ha un trastorn de la conducta alimentària o una alteració important de l’alimentació, l’abordatge s’ha d’adaptar a cada cas i pot requerir coordinació amb altres professionals sanitaris.
No volem proposar-te un altre ideal on arribar.
Volem ajudar-te a construir una relació amb tu mateixa en què la cura no neixi del càstig.
La teva vida no hauria d’esperar que el teu cos canviï
Potser no podem esborrar d’un dia per l’altre anys de pressió estètica.
Però sí que podem començar a preguntar-nos quant li volem continuar lliurant.
Quants banys al mar?
Quantes fotografies?
Quantes trobades?
Quanta intimitat?
Quant de gaudi?
El teu cos no hauria d’haver d’aprovar cap examen per permetre’t viure.
Atura’t. Escolta’t. I pregunta’t què faries avui si durant un moment deixessis de pensar en com es veu el teu cos i poguessis atendre com vols viure a dins seu.
