Envellir forma part de la vida i, tanmateix, no sempre sabem com mirar aquesta etapa sense reduir-la a pèrdues, limitacions o dependència.
Soc Laura Peiró Aguarón, psicòloga general sanitària i psicoterapeuta, col·laboradora de Calma de Ser. A més de la meva vocació en l’àmbit de la salut mental, sempre m’ha acompanyat una profunda passió per l’art. De la unió entre aquestes dues parts de mi va néixer (S)avis i (B)ells, un projecte artístic que convida a reflexionar sobre l’envelliment, la identitat, la bellesa i el lloc que donem a les persones grans en la nostra societat.
El projecte es va presentar a la Casa de Cultura del Masnou el novembre de 2024, dins de la programació d’Arts Visuals. Però les preguntes que el van originar continuen obertes.
Què vol dir fer-se gran avui? Què passa amb la nostra identitat quan canvia el nostre paper social? Sabem escoltar l’experiència de qui ens precedeix o parlem per ells sense adonar-nos-en?
En resum: parlar d’envelliment no és parlar únicament de deteriorament. També és parlar d’identitat, pertinença, vincles, pèrdues, transformacions, memòria i sentit vital. (S)avis i (B)ells neix com una invitació a mirar la vellesa amb més complexitat i menys prejudicis.
Què vol dir envellir al segle XXI?
Des de jove he sentit una gran curiositat per aquesta etapa de la vida, potser perquè els meus avis van ser figures molt importants per a mi.
Vivim en una societat que valora especialment la rapidesa, l’autonomia, la productivitat i la novetat. Des d’aquí, fer-se gran pot quedar associat fàcilment a la idea de «deixar de ser»: deixar de treballar, de produir o d’ocupar certs espais.
Però una persona no desapareix quan es jubila.
Tampoc la seva identitat no es pot reduir a la seva edat, els seus diagnòstics o les ajudes que necessita.
Envellir suposa canvis reals i, de vegades, pèrdues importants. Però també pot implicar noves maneres de relacionar-se amb el temps, amb els vincles i amb allò que dona sentit a la pròpia vida.
Per això potser la pregunta no és únicament com envellim, sinó també com mirem socialment qui envelleix.
Què entenem quan diem «persona gran»?
Fem servir expressions com «tercera edat», «persona jubilada» o «persona gran» com si descrivissin un grup homogeni.
Però sota una mateixa edat cronològica hi pot haver vides completament diferents.
Hi ha persones que continuen treballant, cuidant, creant, aprenent o participant activament en la seva comunitat. D’altres travessen pèrdues d’autonomia o problemes de salut. Algunes gaudeixen d’una xarxa afectiva sòlida i d’altres viuen situacions d’aïllament.
L’edat ens diu alguna cosa, però no ens diu qui és aquella persona.
Quan oblidem això, podem començar a relacionar-nos amb les persones grans des d’una idea prèvia del que creiem que necessiten, senten o poden fer.
I aquí apareix una qüestió important: l’edatisme.
Edatisme: quan l’edat es converteix en una etiqueta
L’edatisme apareix quan atribuïm certes característiques, capacitats o limitacions a una persona principalment per la seva edat.
De vegades s’expressa de manera evident. D’altres, s’esmuny en petits gestos aparentment benintencionats.
Parlar amb una persona gran com si fos una nena.
Adreçar-nos al seu acompanyant en lloc de preguntar-li directament a ella.
Decidir per endavant que una cosa «ja no és per a la seva edat».
Donar per fet que no entendrà una tecnologia, que serà fràgil o que ja no pot prendre certes decisions.
Protegir i cuidar són necessitats importants. El problema apareix quan la cura substitueix la veu de la persona.
Acompanyar no hauria de voler dir infantilitzar.
Entre la sobreprotecció i l’abandonament hi ha un espai molt més digne: preguntar, escoltar i reconèixer la persona que tenim al davant.
La jubilació i la pregunta per qui soc
Durant dècades, la feina pot ocupar una part enorme de la nostra identitat.
«Soc metge.»
«Soc mestra.»
«Soc comerciant.»
No diem només a què ens dediquem. Moltes vegades també estem dient qui som, quin és el nostre lloc i per a què sentim que servim.
Per això, la jubilació es pot viure com a descans i llibertat, però també pot obrir preguntes difícils:
Qui soc ara que ja no exerceixo aquest paper?
On és el meu lloc?
Continuo sent necessari per a algú?
No totes les persones viuen aquest canvi igual. Però resulta interessant preguntar-nos fins a quin punt una cultura tan centrada en la productivitat ens prepara per construir valor personal més enllà d’allò que produïm.
El sentit vital no desapareix en deixar de treballar, però pot necessitar ser reformulat.
Soledat no desitjada: quan falta alguna cosa més que companyia
Estar sol no sempre vol dir sentir-se sol. Hi ha persones que gaudeixen profundament d’espais d’intimitat i autonomia.
La soledat no desitjada és diferent.
Té a veure amb l’absència de vincles significatius, amb sentir que no tenim amb qui compartir el que ens importa o amb percebre que hem deixat d’ocupar un lloc en la vida dels altres.
I aquí torna a aparèixer la dimensió social de l’envelliment.
No es tracta únicament de «fer activitats per a gent gran».
També de mantenir relacions en què continuïn sent interlocutors, referents, veïns, amics, avis, parelles, ciutadans i persones amb alguna cosa a dir.
Envellir bé també es pot convertir en una exigència?
En els últims anys parlem molt d’envelliment actiu i saludable.
La idea pot ser valuosa quan amplia possibilitats: mantenir vincles, moviment, curiositat, participació i cura de la salut.
Però fins i tot un concepte positiu es pot convertir en una nova exigència si el fem servir per establir com hauria d’envellir una persona.
Hi ha cossos que canvien.
Hi ha malalties.
Hi ha dols.
Hi ha cansament.
Hi ha moments en què una persona necessita ajuda.
No tot depèn d’una actitud positiva ni d’haver fet «les coses bé».
Per això m’interessa una mirada de l’envelliment que pugui incloure tant la vitalitat com la fragilitat, l’autonomia i la dependència.
Una mirada en què continuar tenint valor no depengui de mantenir-se jove.
La identitat també canvia amb el cos
Envellir implica conviure amb un cos que es transforma.
Canvien la pell, l’energia, el moviment, la salut o la manera de relacionar-se amb la pròpia imatge.
En una cultura que sovint associa bellesa i joventut, aquests canvis poden resultar especialment difícils.
El mateix títol (S)avis i (B)ells juga precisament amb dues paraules: la saviesa i la bellesa.
Què considerem bell?
Quins cossos mereixen ser vistos?
Per què certes marques del pas del temps s’intenten amagar?
El projecte no pretén idealitzar la vellesa ni afirmar que envellir sigui sempre fàcil.
Pretén fer una cosa més senzilla i, alhora, més difícil: mirar-la de cara.
Donar veu en lloc de parlar per les persones grans
Un dels impulsos principals de (S)avis i (B)ells va ser la necessitat de donar valor a les experiències de les persones grans i a allò que ens poden transmetre.
No des d’una imatge romàntica del «vell savi», perquè una persona gran continua sent una persona completa, amb contradiccions, ferides i desitjos.
Sinó des d’una cosa que de vegades perdem en la velocitat quotidiana: l’escolta.
El diàleg intergeneracional ens permet conèixer històries que no apareixen als llibres.
Com era créixer en un altre moment.
Quines decisions van prendre.
Què van perdre.
Què van aprendre.
Què continua sent important després de tants anys.
Escoltar no vol dir estar d’acord amb tot.
Vol dir reconèixer que hi ha una experiència que mereix un lloc.
Art, psicologia i sentit vital
Per a mi, l’art té la capacitat d’obrir preguntes que no sempre necessiten una resposta immediata.
La psicologia també treballa moltes vegades aquí: en aquells moments en què una persona ha de reconstruir qui és després d’un canvi.
La vellesa concentra moltes d’aquestes transicions: jubilacions, pèrdues, canvis en el cos, modificacions en els rols familiars o necessitat de rebre cures que abans no eren necessàries.
Però també pot portar nous interessos, relacions, espais de llibertat o maneres diferents d’entendre què val la pena.
Per això, pensar l’envelliment és també pensar en el sentit vital.
No com una gran missió que hàgim de descobrir, sinó com la possibilitat de continuar sentint que la nostra vida té vincles, interessos, decisions i significat.
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
Hi ha moments de l’envelliment que poden mobilitzar tristesa, por, soledat, dols o una sensació de pèrdua d’identitat.
També pot ser difícil acompanyar aquests canvis des de la família: saber quan ajudar, quan deixar espai o com acceptar que les relacions es transformen.
Des de Calma de Ser podem acompanyar psicològicament aquests processos quan generen malestar o quan apareix la necessitat de comprendre quin lloc ocupa aquesta nova etapa en la pròpia història.
No es tracta d’ensenyar a «envellir bé».
Es tracta d’escoltar què vol dir envellir per a aquella persona concreta.
(S)avis i (B)ells: mirar la vellesa d’una altra manera
(S)avis i (B)ells va néixer d’una inquietud artística, però també d’una pregunta profundament humana:
Quin lloc donem a qui ha viscut més anys que nosaltres?
Potser una societat també es defineix per la manera com mira les seves persones grans.
Podem veure únicament allò que es perd.
O podem sostenir una mirada més àmplia, capaç de reconèixer els límits sense esborrar la identitat, oferir ajuda sense infantilitzar i escoltar sense convertir l’altra persona en una categoria.
Envellir forma part de la nostra història individual i col·lectiva.
I potser aprendre a mirar la vellesa amb més respecte, curiositat i humanitat sigui també una manera d’aprendre a mirar el nostre propi futur.
