Després d’explicar a un infant que algú important ha mort, sol aparèixer una altra pregunta igual de difícil:
«I ara com l’acompanyo?»
El dol infantil no es viu exactament igual que el dol adult. Els infants també necessiten adaptar-se a l’absència, però la seva manera de comprendre el que ha passat, expressar el dolor i demanar ajuda depèn molt de l’edat, del vincle amb la persona morta i del seu moment evolutiu.
De vegades ploren. De vegades juguen. De vegades s’enfaden per coses aparentment petites. Altres vegades semblen continuar com si no hagués passat res.
Això no vol dir que no estiguin fent el dol.
En resum: en la infància, el dol pot aparèixer a través d’emocions, preguntes, joc, canvis de conducta, regressions o pors. Acompanyar no vol dir aconseguir que l’infant estigui bé com més aviat millor, sinó oferir-li seguretat, paraules, presència i espai per expressar la pèrdua a la seva manera.
Si encara no saps com comunicar-li que una persona ha mort, pots començar pel nostre article Com explicar la mort d’un ésser estimat a un infant?, on parlem de quines paraules fer servir, què evitar i com respondre les seves primeres preguntes.
El dol infantil no segueix un recorregut lineal
Durant molt de temps s’ha parlat del dol com un procés dividit en fases. Tanmateix, especialment en la infància, no sol avançar d’una manera ordenada.
Un infant pot estar trist al matí i jugar una hora després. Pot preguntar durant dies per la persona que ha mort i després passar un temps sense anomenar-la. Pot semblar tranquil i enfadar-se intensament per una cosa que aparentment no té relació amb la pèrdua.
No hi ha una única manera correcta de fer el dol.
Els infants van integrant el que ha passat a poc a poc, a mesura que també es desenvolupa la seva capacitat per comprendre la mort i sostenir emocions complexes.
De 0 a 3 anys: quan se sent l’absència
Els nadons i els infants molt petits encara no comprenen la mort com a concepte, però sí que senten l’absència.
Si la persona morta era una figura de cura important, poden notar que ja no hi és la seva veu, la seva olor, la seva manera d’agafar-los o les seves rutines. També perceben canvis en els adults que els envolten.
En aquesta etapa, acompanyar vol dir sobretot oferir continuïtat, presència i seguretat.
Mantenir, en la mesura del possible, rutines conegudes i figures de referència pot ajudar. També podem posar paraules senzilles al que passa:
«Sé que trobes a faltar la mama.»
«La mama ha mort i no pot tornar.»
«Jo també estic trist i soc aquí amb tu.»
Encara que no comprenguin tot el significat, el to, la presència i la repetició ajuden a construir sentit.
De 4 a 7 anys: quan fantasia i realitat es barregen
En aquesta etapa, la imaginació ocupa un lloc enorme.
Recordo el cas d’un nen de sis anys que pensava que el seu oncle, mort dos anys abans, tornaria de nit «transformat en un científic boig», perquè li encantaven aquests personatges.
Li havien dit simplement que el seu oncle «se n’havia anat».
Des de la seva lògica era coherent: si algú se’n va, també pot tornar.
A aquestes edats poden repetir moltes vegades les mateixes preguntes o imaginar explicacions pròpies sobre el que ha passat. També poden aparèixer pors noves: que una altra persona estimada mori, que ells mateixos puguin morir o que la persona morta torni.
Necessiten respostes clares, però també paciència. No sempre pregunten perquè no ho hagin entès: de vegades necessiten tornar-ho a sentir per continuar integrant-ho.
El dol també s’expressa jugant i en la conducta
Els infants no sempre poden explicar la seva experiència amb paraules.
Hi pot haver més rebequeries, més necessitat d’estar a prop dels adults, dificultat per dormir, regressions temporals o més sensibilitat davant les separacions.
També poden representar la mort en els seus jocs: personatges que desapareixen, hospitals o comiats. El joc pot ser una de les maneres que tenen d’explorar allò que encara no poden organitzar completament amb paraules.
Per això convé mirar més enllà de la conducta i preguntar-nos:
«Què podria estar intentant expressar?»
A partir dels 7 anys: comprendre millor no vol dir patir menys
Amb el creixement, la comprensió de la mort es torna més semblant a l’adulta. Comencen a entendre millor que és irreversible, però comprendre millor no vol dir que faci menys mal.
Poden aparèixer tristesa, ira, por, preocupació o culpa.
Recordo una nena que em va preguntar si el seu pare havia mort en un accident perquè aquell dia ella s’havia portat malament. El seu pare li havia demanat que endrecés l’habitació i ella se’n va anar a dibuixar sense fer-ho.
Després va començar a endreçar-ho tot d’una manera molt rígida perquè temia que, si deixava alguna cosa fora de lloc, li pogués passar alguna cosa dolenta a una altra persona.
Des de la perspectiva adulta sabem que no hi havia cap relació entre els dos fets. Per a ella, tanmateix, la culpa tenia lògica.
Dir «no diguis bestieses» pot fer que deixi de compartir-ho, però no necessàriament que deixi de sentir-ho.
És més útil respondre:
«Entenc que hagis relacionat les dues coses, però res del que vas fer va provocar l’accident.»
«No ets responsable que el papa morís.»
És normal que un infant jugui després de plorar?
Sí.
Un infant pot plorar intensament per la persona que ha mort i, poc després, preguntar si pot anar a jugar.
Això no vol dir que no li importi.
Els infants solen entrar i sortir del dolor amb més facilitat que els adults. El joc els pot oferir una pausa i un retorn temporal a una cosa coneguda.
No cal que els retornem constantment al tema per comprovar si estan «processant bé» la pèrdua.
Podem estar disponibles quan aparegui i permetre també que continuïn sent infants.
Plorar davant dels nostres fills: ho hem d’evitar?
Molts adults intenten contenir les llàgrimes per protegir-los.
Però els infants perceben el to de veu, les cares, els silencis i els canvis a casa. Si clarament estem tristos i responem «no passa res», es poden sentir confosos.
Mostrar tristesa els pot ajudar a entendre que plorar forma part del dol.
Podem dir:
«Estic trist perquè trobo molt a faltar l’avi.»
I transmetre alhora seguretat:
«Encara que estigui trista, puc cuidar-me i hi ha altres adults que m’ajuden.»
La clau no és amagar les nostres emocions, sinó evitar que l’infant senti que se n’ha de fer responsable.
Què necessita un infant durant el dol
No hi ha una fórmula, però solen ajudar algunes coses senzilles: adults disponibles, informació clara, permís per preguntar diverses vegades, certa continuïtat en les rutines i espai tant per parlar de qui ha mort com per no fer-ho.
També podem conservar records: mirar fotografies, explicar històries, escriure una carta o crear un petit ritual familiar. Continuar estimant i recordant algú que ha mort també forma part del dol.
Quan pot ser recomanable demanar ajuda?
Després d’una pèrdua poden aparèixer canvis emocionals i de conducta sense que això vulgui dir automàticament que hi hagi un problema psicològic.
Més que un senyal aïllat, convé observar la intensitat, la durada i quant interfereix el malestar en la seva vida quotidiana.
Pot ser recomanable consultar si apareixen de manera intensa o persistent:
- dificultats importants per dormir o malsons freqüents;
- por molt elevada a separar-se de les figures de referència;
- culpa persistent relacionada amb la mort;
- aïllament o pèrdua marcada d’interès;
- canvis significatius i mantinguts en la conducta o el rendiment escolar;
- regressions que no disminueixen amb el temps;
- preocupació intensa per morir o perquè morin altres persones;
- símptomes físics recurrents, que també necessiten valoració sanitària;
- o qualsevol canvi que preocupi especialment la família.
No hi ha un termini universal a partir del qual un dol hauria d’estar «superat».
La pregunta més útil és si l’infant pot anar reprenent progressivament la seva vida, les seves relacions i el seu desenvolupament mentre integra la pèrdua.
Com acompanyar sense intentar treure el dolor
Quan estimem molt un infant, és comprensible voler que deixi de patir com més aviat millor.
Però acompanyar no consisteix a esborrar la tristesa.
Consisteix a ajudar-lo a travessar-la sense quedar-se sol.
Escoltar sense corregir de seguida. Respondre amb honestedat. Acceptar l’enuig. No obligar a parlar. Permetre que jugui. Repetir una explicació quan la necessiti. Recordar junts.
De vegades no cal trobar la frase perfecta. Cal ser-hi.
Com us podem acompanyar des de Calma de Ser?
Quan el dol genera molt patiment o la família sent que no sap com acompanyar certes reaccions, el nostre equip de psicologia infantojuvenil pot ajudar a comprendre què està passant i què necessita aquell nen o nena en aquest moment.
De vegades serà important treballar directament amb ell o ella; d’altres, orientar mares, pares o cuidadors perquè puguin acompanyar millor des de casa. El dol infantil no passa de manera aïllada: l’infant viu una pèrdua dins d’una família que també està fent el seu propi dol.
A Calma de Ser podem valorar què necessita cada cas i proposar el tipus d’acompanyament més adequat, sempre respectant l’edat, el ritme i la manera particular en què cada nen o nena està vivint la pèrdua.
No els podem evitar la pèrdua, però sí acompanyar-los-hi
La mort forma part de la vida.
No podrem protegir els nostres fills de tot el dolor, però els podem oferir una cosa profundament important: la nostra presència.
Ajudar-los a posar paraules. Sostenir preguntes difícils. Permetre’ls plorar i tornar a jugar. Parlar de qui ha mort. Riure en recordar alguna cosa bonica sense sentir que estem traint la tristesa.
I ensenyar-los, a poc a poc, que perdre algú i continuar vivint poden conviure.
El dol no consisteix a oblidar.
Consisteix a anar trobant una manera de tirar endavant portant amb nosaltres el vincle i el record de qui ja no hi és.
