Hi ha persones amb qui connectar sembla fàcil. Et sents còmoda, comparteixes coses personals i comences a relaxar-te. Però n’hi ha prou amb una decepció, una resposta inesperada o un conflicte perquè aparegui un dubte conegut:
«Puc confiar de debò en aquesta persona?»
Potser et passa com un pèndol: de vegades confies ràpid i després sents que t’has exposat massa; d’altres, prefereixes protegir-te i mantenir distància.
Cap dels extrems no resulta fàcil: confiar en tothom et pot desprotegir i no confiar en ningú pot acabar aïllant-te.
En resum: confiar no vol dir pensar que tothom és segur. La confiança es construeix a poc a poc, observant coherència, respecte, reciprocitat i capacitat de reparació. L’objectiu és distingir on necessites protegir-te i on et pots permetre acostar-te.
Per què em costa confiar en els altres?
Aprenem a relacionar-nos dins de relacions.
Des de petites i petits descobrim què passa quan necessitem ajuda, mostrem una emoció, diem que no o deixem que algú vegi una part vulnerable de nosaltres.
Algunes experiències ens ensenyen que ens podem acostar i continuar sentint-nos fora de perill. D’altres ens ensenyen una cosa diferent.
Potser algú important et va decebre, et va rebutjar o no va estar disponible quan ho necessitaves. Potser vas aprendre que mostrar vulnerabilitat podia tenir un cost.
Quan experiències així es repeteixen o tenen un impacte important, podem construir una conclusió interna:
«És més segur no confiar massa.»
La desconfiança moltes vegades ha estat una manera de protegir-te de tornar a viure una cosa que ja va fer mal.
Desconfiar també et pot protegir
La dificultat per confiar pot aparèixer de maneres diferents:
- observes molt les persones abans d’obrir-te;
- et costa demanar ajuda;
- prefereixes resoldre els teus problemes sola;
- expliques el que passa, però no el que et fa vulnerable;
- esperes poc dels altres per no decebre’t;
- analitzes missatges, silencis o canvis d’actitud;
- quan algú comença a importar-te, sents l’impuls de prendre distància.
Aquestes estratègies poden reduir el risc de patir. La dificultat apareix quan aquesta protecció es torna tan rígida que també s’activa en relacions que podrien ser diferents, impedint intimitat, suport i connexió.
Entre confiar massa i no confiar en ningú
En l’article original de Calma de Ser fèiem servir la imatge d’un pèndol: moure’ns entre «puc confiar en tothom» i «no es pot confiar en ningú».
En un extrem ens podem obrir massa ràpid, justificar comportaments que ens incomoden o donar per fet que l’altra persona ens cuidarà perquè nosaltres faríem el mateix.
Després pot arribar una decepció i el pèndol desplaçar-se a l’altre costat:
«No torno a confiar.»
Potser l’alternativa no és en cap dels extrems.
Pot ser a desenvolupar una confiança gradual: no lliurar tota la nostra intimitat, però tampoc tancar la porta abans de saber qui tenim al davant.
Confiar no vol dir deixar de protegir-te
Una relació segura no és aquella en què sabem que mai no patirem.
Confiar es pot assemblar més a:
«Vaig observant com aquesta persona es relaciona amb mi i deixo que la confiança creixi a mesura que tinc prou experiències per fer-ho.»
No totes les persones necessiten tenir el mateix accés a la nostra intimitat. Podem compartir una cosa petita, posar un límit o expressar una diferència i observar què passa.
La confiança es construeix amb experiències repetides.
Com saber si pots confiar en algú?
No hi ha un test infal·lible, però sí alguns filtres de seguretat.
Pots ser tu
En una relació prou segura no has de mesurar cada paraula per evitar rebuig.
Pots pensar diferent, equivocar-te, tenir necessitats o mostrar vulnerabilitat sense sentir que aquestes parts seran utilitzades per fer-te sentir menys.
Els teus límits tenen espai
Una persona no ha d’estar d’acord amb tots els teus límits per respectar-los.
Es pot sentir decebuda perquè diguis que no i, tot i així, acceptar la teva decisió.
Hi ha coherència
La confiança necessita correspondència entre el que algú diu i el que fa.
No busquem perfecció, però sí prou estabilitat per no viure preguntant-nos on som amb aquella persona.
Hi ha reciprocitat
No es tracta de portar una comptabilitat de qui dona més.
Es tracta de sentir que hi ha lloc per a totes dues persones: pots escoltar i també ser escoltada, cuidar i deixar-te cuidar.
La confiança també es construeix en els conflictes
Una manera important de valorar la seguretat d’una relació és observar què passa quan alguna cosa surt malament.
Podeu parlar del que ha passat?
Hi ha curiositat per entendre l’altra persona?
Cadascuna pot reconèixer la seva part?
Hi ha possibilitat de demanar disculpes i reparar?
O cada conflicte acaba en atac, silenci, retirada o amb tota la responsabilitat col·locada sobre una sola persona?
Una relació no ha de ser perfecta per ser segura.
De vegades la confiança creix precisament quan descobrim:
«Podem tenir un conflicte i el vincle no desapareix.»
Per què desconfio encara que l’altra persona no m’hagi fet res?
Perquè no arribem a cada relació des de zero.
El nostre cos i la nostra ment també fan servir el que hem après abans per interpretar el que passa ara.
Algú triga a respondre i una part de tu sent que està perdent interès. La teva parella necessita espai i apareix la por que s’estigui allunyant. Una amiga fa una crítica i ho vius com un rebuig més gran del que aparentment ha passat.
Això no vol dir que hàgim d’ignorar les nostres sensacions.
Però pot ser útil afegir una pregunta:
«Tot el que estic sentint pertany a aquesta relació o alguna cosa del que passa ara connecta també amb alguna cosa que ja conec?»
Poder diferenciar-ho ajuda a no ignorar senyals reals de perill, però tampoc a donar per fet que tota relació acabarà igual que les anteriors.
Quan «jo puc sola» també protegeix
La manca de confiança també pot aparèixer com a autosuficiència:
«No necessito ningú.»
Et costa demanar ajuda, prefereixes resoldre sola i et resulta fàcil cuidar, però incòmode deixar-te cuidar.
L’autonomia és saludable. El problema apareix quan deixa de ser una elecció i es converteix en l’única manera que sentim segura.
Al darrere hi pot haver una conclusió comprensible:
«És més segur no necessitar ningú que necessitar i descobrir que no hi és.»
Aprendre a confiar no vol dir perdre autonomia, sinó poder triar quan sostenir-te sola i quan permetre que una altra persona també sigui amb tu.
Com començar a confiar sense desprotegir-te?
No t’has d’obligar a confiar. La confiança es pot construir gradualment.
Observa abans d’obrir-te completament. Fixa’t en com actua aquella persona al llarg del temps, no només en com et fa sentir al principi.
Comparteix vulnerabilitat a poc a poc. Pots explicar una cosa petita i observar com és rebuda abans de compartir una cosa més íntima.
Escolta els teus límits. Si alguna cosa t’incomoda, no cal que la ignoris per demostrar que confies.
Observa com estàs en la relació. Et pots anar relaxant o et mantens alerta, justificant-te o anticipant la reacció de l’altra persona?
Mira què passa en els conflictes. Un desacord et pot donar molta informació sobre la seguretat d’un vincle.
Quan pot ser recomanable demanar ajuda?
Pot ser útil consultar una psicòloga quan la desconfiança comença a limitar els vincles que desitges: si et costa mostrar vulnerabilitat, esperes que les persones et decebin, t’allunyes quan algú comença a importar-te, tries relacions en què acabes ferida o sents que sempre has de poder sola.
També quan saps que la persona que tens al davant és diferent, però continues esperant que passi el mateix que va passar abans.
Treballar-ho no vol dir aprendre a confiar indiscriminadament. Vol dir reconèixer millor quan necessites protegir-te i quan et pots permetre acostar-te.
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
A Calma de Ser et podem acompanyar a comprendre què hi ha darrere de la teva manera de relacionar-te amb la confiança.
Podem explorar quines experiències han influït en la teva manera de vincular-te, què passa quan algú comença a importar-te, com reconeixes la seguretat, quin paper tenen els teus límits i què necessites per poder acostar-te sense deixar-te a tu fora.
La confiança no consisteix a deixar de protegir-te.
Consisteix que protegir-te i vincular-te puguin deixar de ser dues opcions incompatibles.
Preguntes freqüents
És dolent desconfiar dels altres?
No necessàriament. Una certa prudència ens ajuda a decidir amb qui volem compartir la nostra intimitat. La dificultat apareix quan la desconfiança és tan generalitzada que impedeix construir els vincles que desitgem.
Per què em costa confiar encara que la meva parella no m’hagi fet res?
Algunes situacions actuals poden connectar amb experiències anteriors de rebuig, abandonament o decepció. Explorar què pertany al present i què pot estar activant-se des de la nostra història ajuda a comprendre millor la reacció.
Com saber si puc confiar en algú?
No hi ha una garantia absoluta. La confiança sol créixer amb experiències repetides de respecte, coherència, reciprocitat i reparació.
Es pot tornar a confiar després que t’hagin fet mal?
Sí, encara que no implica fer-ho ràpidament. Moltes vegades suposa reconèixer millor la seguretat, respectar els nostres límits i deixar que la confiança es construeixi amb experiències reals.
Confiar no és tancar els ulls
Potser durant molt de temps has pensat que només hi ha dues opcions: confiar i arriscar-te que et facin mal, o desconfiar per protegir-te.
Però hi ha un punt intermedi.
Observar. Donar temps. Escoltar-te. Posar límits. Comprovar com respon l’altra persona.
I permetre que la confiança creixi a partir d’experiències reals.
Perquè confiar no consisteix a deixar de protegir-te.
Consisteix a poder distingir cada vegada millor on necessites fer-ho i on et pots permetre acostar-te.
Si vols continuar aprofundint en com construïm els nostres vincles, pots continuar amb els nostres continguts sobre límits, relacions i patrons emocionals.
