Acabes una tasca i, gairebé abans de poder gaudir d’haver-la acabat, ja estàs pensant en la següent.
Arriba el cap de setmana i saps que necessites descansar, però apareix una sensació incòmoda si no fas res «útil». Potser aprofites per endreçar, avançar feina, organitzar la setmana o resoldre alguna d’aquelles coses que sempre queden pendents.
I si finalment pares, una part de tu continua en marxa:
«Podria estar aprofitant millor el temps.»
Vivim en una cultura que valora l’esforç, la productivitat i els resultats. El problema apareix quan aquesta lògica deixa d’organitzar únicament el que fem i comença a determinar quant sentim que valem.
En resum: quan el nostre valor personal queda massa vinculat al rendiment, produir genera una sensació momentània de seguretat o reconeixement i parar pot despertar culpa, inquietud o sensació d’insuficiència. El problema no és ser responsable ni gaudir d’aconseguir objectius, sinó sentir que necessitem fer constantment per poder sentir-nos prou vàlides.
Per què podem acabar mesurant el nostre valor pel que fem?
Des de petites i petits rebem molts missatges sobre allò que es valora.
Ens feliciten per les bones notes.
Per esforçar-nos.
Per ser responsables.
Per ajudar.
Per fer-ho bé.
Més endavant arriben els resultats acadèmics, la feina, els objectius, els ascensos, l’organització familiar o la capacitat per arribar a tot.
Res d’això no és necessàriament negatiu.
El problema pot aparèixer quan anem construint, gairebé sense adonar-nos-en, una associació interna:
«Quan faig bé les coses, valc.»
I d’aquí resulta fàcil passar a una altra:
«Si no faig prou, potser no soc prou.»
Llavors la productivitat deixa de ser simplement una manera d’organitzar la nostra vida i comença a convertir-se en una font d’identitat, reconeixement i seguretat.
La trampa de la productivitat: sempre pots fer una mica més
Una de les dificultats de mesurar-nos pel que fem és que mai no hi ha un punt final clar.
Sempre queda alguna cosa.
Un correu.
Una tasca.
Una formació.
Una habitació per endreçar.
Una trucada pendent.
Alguna cosa que podries millorar.
Fins i tot després d’assolir un objectiu important, la satisfacció pot durar poc. De seguida apareix la meta següent.
«Ara hauria de…»
«Encara em falta…»
«Ho podria haver fet millor.»
Així, la sensació de vàlua depèn d’una cosa que està permanentment en moviment.
Com més fem per sentir que som prou, més lluny pot semblar aquest «prou».
L’autoexigència no sempre sembla perfeccionisme
De vegades imaginem el perfeccionisme com la necessitat de fer-ho tot impecable.
Però pot ser molt més silenciós.
Pot sonar així:
«No passa res, ho puc fer jo.»
«No vull deixar res pendent.»
«Descansaré quan acabi.»
«No vull decebre.»
«Em podria esforçar una mica més.»
«Hi ha gent que fa molt més que jo.»
En aquests casos potser no busquem que tot sigui perfecte.
Busquem complir.
Respondre.
No fallar.
Ser útils.
Estar disponibles.
I això ens pot mantenir constantment orientades cap enfora: què falta, què esperen de mi, què hauria de fer ara.
Mentrestant, preguntes com «què necessito?» o «com estic?» poden quedar cada vegada més lluny.
Per què descansar pot generar culpa?
L’article original de Calma de Ser assenyalava precisament aquesta paradoxa: quan el valor es vincula a la productivitat, el descans deixa de viure’s com una necessitat legítima i comença a sentir-se com una cosa que cal merèixer.
Llavors parar pot despertar pensaments com:
«Estic perdent el temps.»
«Hauria d’estar fent alguna cosa.»
«Avui no he aprofitat el dia.»
«No he fet res.»
I aquest «no he fet res» resulta especialment interessant.
Potser has descansat.
Has passejat.
Has parlat amb algú.
Has llegit.
Has estat amb les teves filles o fills.
Has mirat per la finestra.
Però si aquestes experiències no generen un resultat visible, poden semblar menys valuoses.
La pregunta seria:
Per què necessitem justificar el descans pel que produirem després?
Descansar no necessita ser útil per ser legítim.
Què hi pot haver darrere de la necessitat de produir?
No hi ha una única explicació.
Per a algunes persones, rendir ha estat una font important de reconeixement.
Potser van aprendre aviat que rebien més atenció quan feien les coses bé, ajudaven o complien.
Per a d’altres, estar ocupades genera sensació de control. Mentre fan, organitzen o resolen, hi ha menys espai per a la incertesa.
També podem fer servir l’activitat constant per allunyar-nos d’emocions incòmodes.
Quan parem poden aparèixer cansament, tristesa, buit, enuig, preocupació o preguntes que durant el dia queden tapades pel ritme.
I en altres ocasions simplement hem interioritzat una manera de viure en què parar sembla sospitós i estar ocupada sembla demostrar que estem fent les coses bé.
Comprendre-ho no vol dir culpar la nostra història ni rebutjar la nostra capacitat d’esforç.
Vol dir preguntar-nos per a què necessitem fer tant.
Quan fer es converteix en una manera de sentir seguretat
Hi ha persones que se senten molt més còmodes resolent que esperant.
Fent que necessitant.
Cuidant que deixant-se cuidar.
Produint que simplement estant.
I això pot haver tingut molt de sentit.
Ser eficient potser et va ajudar a sentir-te reconeguda.
Ser responsable et va poder donar un lloc.
Tenir-ho tot organitzat va poder reduir conflictes o incertesa.
El problema apareix quan allò que abans ens ajudava es converteix en una regla rígida:
«He de continuar fent per estar bé.»
Llavors abaixar el ritme no se sent únicament com descansar.
Es pot sentir com perdre control, identitat o fins i tot valor.
El cos també paga el preu de no parar
Ens podem acostumar tant a funcionar que deixem de reconèixer els primers senyals de cansament.
Continuem.
Fins que apareix irritabilitat.
Tensió.
Dificultat per concentrar-nos.
Sensació d’anar accelerades.
Problemes per desconnectar.
Esgotament.
De vegades no detectem que necessitàvem descansar quan estàvem cansades, sinó quan ja estem completament saturades.
Per això escoltar el cos no vol dir esperar que ens obligui a parar.
També implica començar a reconèixer què passa abans.
Quins senyals apareixen quan estàs arribant al teu límit?
Què en fas normalment?
Els escoltes o intentes continuar una mica més?
Qui ets quan no estàs produint?
Aquesta pot ser una pregunta incòmoda.
Si traguéssim durant un moment la feina, les tasques, els objectius i tot allò que fas per altres persones:
què queda?
No perquè hagis de trobar una resposta profunda immediatament.
Sinó perquè una autoestima massa dependent del rendiment pot fer que la nostra identitat es vagi estrenyent.
Som professionals.
Mares.
Parelles.
Persones responsables.
Les que organitzen.
Les que resolen.
Les que poden.
Però també som persones quan no estem fent cap d’aquestes coses.
El valor personal no hauria de necessitar demostrar-se contínuament.
Com començar a separar el teu valor de la teva productivitat?
No es tracta de deixar de tenir objectius ni de rebutjar l’esforç.
Es tracta de recuperar elecció.
Observa quan apareix l’«hauria de»
Quan pares, què et dius?
«Hauria d’estar fent alguna cosa»?
«Avui no he aprofitat»?
Aquestes frases ens poden mostrar les regles internes des de les quals vivim.
Pregunta’t què vol dir per a tu no produir
Mandra?
Irresponsabilitat?
Fracàs?
Perdre el temps?
Anomenar aquesta associació permet començar a qüestionar-la.
Practica alguna cosa sense convertir-la en un objectiu
No tot ha de millorar la teva salut, augmentar el teu rendiment o convertir-se en una nova rutina.
Pots fer alguna cosa simplement perquè t’agrada.
Escolta el cansament abans de l’esgotament
No cal que arribis al límit perquè la teva necessitat de parar sigui vàlida.
Observa com valores les altres persones
Probablement no estimes algú perquè produeix molt.
Llavors, per què amb tu el criteri és diferent?
Quan pot ser recomanable demanar ajuda?
Pot ser útil explorar aquest patró amb una psicòloga quan l’autoexigència comença a afectar el descans, l’estat d’ànim, les relacions o la capacitat per gaudir.
També quan parar genera molta culpa, sents que mai no fas prou, necessites estar constantment ocupada o saps racionalment que t’hauries d’exigir menys però no aconsegueixes fer-ho.
En aquests casos potser no necessitem aprendre a organitzar-nos millor.
Pot ser que necessitem comprendre per què el nostre valor ha quedat tan lligat al que fem.
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
A Calma de Ser et podem acompanyar a explorar d’on ve aquesta exigència, què passa quan intentes parar i quines necessitats queden habitualment darrere de tot el que fas.
No es tracta de convertir-te en una persona menys compromesa o ambiciosa.
Es tracta que l’esforç pugui ser una elecció i no la condició necessària per sentir que ets prou.
Dins de Women, a més, podem aprofundir en patrons freqüents com l’autoexigència, la càrrega mental, la dificultat per prioritzar-se o la sensació d’haver de sostenir-ho tot.
Preguntes freqüents
Ser molt productiva vol dir ser autoexigent?
No necessàriament. El problema no és fer moltes coses, sinó què passa internament quan no les fas i quant depèn el teu valor personal del teu rendiment.
Per què em sento culpable quan descanso?
La culpa pot aparèixer quan hem après que descansar és perdre el temps o que primer hem de complir amb tot. Revisar aquestes creences ens pot ajudar a relacionar-nos amb el descans d’una altra manera.
L’autoexigència pot afectar l’autoestima?
Sí. Quan la nostra valoració depèn massa dels resultats, un error, una etapa de menys rendiment o simplement parar poden activar sensacions d’insuficiència.
Com sé si necessito treballar la meva autoexigència?
Pot ser útil fer-ho si mai no sents que és prou, descansar et genera culpa o la necessitat de rendir està afectant el teu benestar i les teves relacions.
El teu valor no comença quan produeixes ni desapareix quan pares
Potser has après a sentir-te valuosa sent útil, responsable, eficient o capaç.
No cal que renunciïs a cap d’aquestes qualitats.
Però sí que pots començar a preguntar-te:
«Qui soc quan no he de demostrar res?»
Perquè descansar no hauria de ser un premi després d’haver fet prou.
I el teu valor tampoc no hauria de pujar i baixar segons la quantitat de coses que has aconseguit ratllar d’una llista.
No vals per tot el que aconsegueixes sostenir. El teu valor també hi és quan pares.
Si aquest tema et ressona, pots continuar aprofundint en els nostres continguts sobre autoexigència, descans i culpa.
