En aquest episodi de Voy a la Psico continuem aprofundint en la culpa, però aquesta vegada posant el focus en la culpa materna. Aquella que no neix tant d’haver fet alguna cosa “malament”, sinó del xoc entre el que sentim i el que creiem que hauríem de sentir com a mares, àvies o dones que maternen.
Parlem de l’ideal impossible de la mare perfecta: disponible, pacient, productiva, empàtica, en forma, professional brillant i suport emocional de tothom. Un catch-22 que ens deixa sempre en falta. També explorem l’“ombra materna”, aquella part cansada, ambivalent, enfadada o desbordada que no té permís social, però que és profundament humana.
Reflexionem sobre com la maternitat desperta la nostra pròpia infància no resolta, com s’activa la culpa per etapes (primera infància, límits, adolescència) i com moltes vegades carreguem amb un locus de control extrem: si alguna cosa va malament, és culpa meva; si va bé, és gràcies als altres.
Compartim claus per començar a deixar anar aquesta culpa: diferenciar fets d’interpretacions, revisar l’ideal intern, practicar la reparació en lloc de la perfecció i abraçar la idea de la “mare prou bona”. Perquè no es tracta de fer-ho perfecte, sinó de fer-ho humà.
Un episodi per mirar-nos amb més compassió, confiar més en els nostres fills i filles… i recordar-nos que no hem de maternar soles.
