i és difícil reconèixer aquesta por.
«Em fa mandra.»
«Millor començo demà.»
«Avui no puc.»
La procrastinació se sol mirar com una manca de disciplina o motivació. I quan som nosaltres qui ajornem, moltes vegades acabem dient-nos exactament el mateix: que som mandroses, desorganitzades o incapaces de fer el que sabem que hauríem de fer.
Però, de vegades, el que passa és força més complex.
Darrere d’una tasca ajornada hi pot haver por. Por d’equivocar-nos. De no estar a l’altura. De descobrir que no som tan capaces com esperàvem. Que el resultat no sigui perfecte. Fins i tot por que les coses surtin bé i després hàgim de sostenir noves expectatives.
En resum: procrastinar no sempre vol dir tenir por i no tota procrastinació té la mateixa causa. Però moltes vegades ajornar funciona com una manera d’evitar, durant una estona, una emoció incòmoda associada a allò que hem de fer. Comprendre què estem evitant pot resultar més útil que castigar-nos per no haver començat abans.
Procrastinar no és simplement «no fer»
Quan procrastinem, normalment no decidim de manera conscient: «deixaré això per a l’últim moment».
Sabem que la tasca està pendent. Hi pensem. Ens prometem que començarem després.
I, mentrestant, fem altres coses que semblen urgentíssimes: endreçar, respondre missatges, mirar un vídeo o buscar més informació «abans de començar».
La tasca continua allà, però durant uns minuts sentim alleujament.
Aquest alleujament és important, perquè moltes vegades no estem evitant només la tasca. Estem evitant el que aquesta tasca ens fa sentir.
Quina por hi pot haver darrere de la procrastinació?
No hi ha una única explicació.
De vegades apareix la por al fracàs:
«I si ho intento i no me’n surto?»
Altres vegades, el perfeccionisme:
«Si no ho puc fer molt bé, millor no començo encara.»
També hi pot haver por de ser avaluades, inseguretat o temor de prendre una decisió que tingui conseqüències.
Fins i tot podem endarrerir una cosa que desitgem perquè aconseguir-la implicaria més exposició, responsabilitat o canvis.
No sempre som conscients d’aquests temors. Per això és molt més fàcil dir «em fa mandra» que preguntar-nos què sentim quan imaginem que comencem de debò.
L’alleujament d’ajornar dura poc
Evitar funciona. Almenys durant una estona.
Si hem de presentar un treball que ens genera inseguretat i decidim no obrir-lo aquesta tarda, l’ansietat pot disminuir.
El problema és que la tasca no desapareix.
Demà continua pendent, però ara queda menys temps. Pot aparèixer culpa per no haver avançat, augmenta la pressió i la tasca comença a semblar encara més difícil.
Llavors es crea un cercle:
em preocupa la tasca → l’evito → sento alleujament → apareix culpa o pressió → la tasca em genera encara més malestar → la torno a evitar.
De vegades gastem més energia pensant en allò que estem ajornant que fent-ho.
«Ho faré quan estigui preparada»
Aquesta frase pot sonar raonable.
I algunes vegades realment necessitem descansar, demanar ajuda o reunir més informació.
Però altres vegades «quan estigui preparada» es converteix en una condició impossible.
Esperem a sentir-nos segures abans d’actuar. A tenir ganes. A saber exactament com fer-ho. A estar convençudes que sortirà bé.
El problema és que hi ha coses per a les quals potser mai no ens sentirem completament preparades.
Enviar un projecte. Tenir una conversa difícil. Presentar-nos a una oportunitat. Començar una cosa nova.
De vegades la seguretat no arriba abans de fer el pas. Apareix després de comprovar que podem avançar fins i tot amb una certa por.
Quan el perfeccionisme es disfressa de procrastinació
El perfeccionisme no sempre es veu com algú treballant sense parar.
També pot paralitzar.
Si l’estàndard és massa alt, començar vol dir enfrontar-nos a la possibilitat de no assolir-lo. Llavors busquem el moment perfecte, la idea perfecta o les condicions perfectes.
«Avui estic cansada.»
«Necessito més hores seguides.»
«Primer ho he d’organitzar tot.»
Preparar-nos pot ser necessari. Però també es pot convertir en una manera de no exposar-nos.
Perquè mentre no acabem, ningú no pot jutjar el resultat.
No tota procrastinació és por
Encara que aquest article neix de la relació entre procrastinació i por, és important no convertir-la en una explicació universal.
Podem ajornar perquè estem esgotades, perquè la tasca és poc clara o massa gran, perquè tenim massa demandes simultànies, perquè no sabem per on començar o perquè hi ha dificultats d’atenció, planificació o organització.
Per això, abans de preguntar-nos «quina por tinc?», pot ser útil fer una pregunta més àmplia:
Què està fent difícil començar això?
La resposta pot ser por. Però potser és cansament, saturació, manca d’estructura o una combinació de diverses coses.
Admetre que tenim por pot ser difícil
Reconèixer la por també requereix valentia.
Ens resulta més fàcil dir «no he tingut temps» que reconèixer:
«Em fa por fer-ho malament.»
«No sé si estaré a l’altura.»
«Em fa vergonya que vegin el que he fet.»
De vegades procrastinar també manté intacta una fantasia: «ho podria haver fet molt bé si hagués tingut més temps».
Així evitem enfrontar-nos del tot als nostres límits, però també ens impedim descobrir les nostres capacitats reals.
Què intenta protegir la procrastinació?
En lloc de preguntar-nos únicament «com aconsegueixo obligar-me a fer-ho?», podem sentir curiositat per la funció que està complint l’evitació.
De què em protegeix no començar?
D’equivocar-me?
De ser vista?
De comprovar que no ho puc fer tot?
De decebre algú?
De decebre’m a mi?
No es tracta de justificar eternament que no fem res.
Es tracta de comprendre per què una part de nosaltres està posant el fre.
Quan entenem això, podem buscar una manera d’avançar que no depengui només de forçar-nos.
Fer-ho petit pot ajudar
Quan una tasca activa molta por o bloqueig, pensar a acabar-la sencera la pot fer encara més amenaçadora.
Podem reduir el pas següent.
No «fer la presentació», sinó obrir el document.
No «escriure l’informe», sinó redactar el primer paràgraf.
No «buscar feina», sinó actualitzar una secció del currículum.
L’objectiu no és enganyar-nos. És reduir la distància entre estar paralitzades i entrar en moviment.
Un pas petit també compta.
Fer-ho amb por
Hi ha una frase que dic a la meva filla i que també intento repetir-me a mi mateixa:
ho fem amb por.
No perquè ens hàgim de llançar a qualsevol cosa ignorant els nostres senyals.
Sinó perquè esperar a no sentir mai por ens pot mantenir massa temps quietes.
Ho podem reconèixer:
«Sí, això em fa por.»
I després preguntar-nos:
«Quin és el pas més petit que puc fer sense necessitar que la por desaparegui?»
De vegades avançar no consisteix a vèncer una emoció. Consisteix a deixar d’exigir que aquesta emoció marxi abans de permetre’ns actuar.
Deixar de castigar-nos per poder moure’ns
Quan hem procrastinat durant dies, és fàcil afegir una segona capa de patiment:
«Sempre faig el mateix.»
«Soc un desastre.»
«Mai no canviaré.»
Aquest diàleg pot augmentar encara més la vergonya i l’evitació.
La responsabilitat és necessària, però responsabilitat i càstig no són el mateix.
Podem reconèixer:
«Ho he estat evitant.»
«Això m’està perjudicant.»
«Necessito fer alguna cosa diferent.»
Sense convertir-ho en:
«Hi ha alguna cosa malament en mi.»
La curiositat ens sol oferir més informació que el menyspreu.
Quan convé demanar ajuda?
Tots ajornem algunes coses.
Però si la procrastinació interfereix de manera important en la feina, els estudis, les relacions, l’autocura o decisions rellevants, pot valer la pena explorar què està passant.
Especialment si el bloqueig ve acompanyat d’ansietat intensa, perfeccionisme, por al judici, esgotament o una sensació repetida d’incapacitat.
També pot ser important valorar si hi ha dificultats d’atenció, planificació o organització.
No sempre necessitem més disciplina.
De vegades necessitem entendre millor el problema.
Com et podem acompanyar des de Calma de Ser?
En teràpia no ens interessa quedar-nos únicament en «t’hauries d’organitzar millor».
Podem explorar què passa just abans d’ajornar, quins pensaments apareixen, quina emoció s’activa i quin alleujament obtens quan decideixes deixar-ho per a després.
Potser trobem por al fracàs. Autoexigència. Vergonya. Saturació. Dificultat per prioritzar.
Comprendre el patró ens permet treballar no només sobre la tasca pendent, sinó sobre allò que la converteix en una amenaça.
L’objectiu no és que mai no tornis a procrastinar.
És que tinguis més capacitat per reconèixer què t’està frenant i triar com vols respondre.
Avançar no vol dir deixar de tenir por
Acceptar les nostres pors no vol dir que desapareguin automàticament.
Tampoc no les hem de «superar» abans de començar.
De vegades la transformació passa quan deixem de fugir de la incomoditat i descobrim que podem fer alguna cosa petita fins i tot mentre continua allà.
Potser avui no cal que ho acabis tot.
Potser només necessites obrir el document. Enviar aquell missatge. Escriure la primera frase. Demanar ajuda.
O reconèixer:
«No és que no ho vulgui fer. És que una part de mi té por.»
I des d’aquí, començar.
Com dic a la meva filla i em repeteixo a mi mateixa:
ho fem amb por.
